<<< La Júlia està cansada de persones egoistes, orgulloses i ignorants. De persones que no saben relacionar-ne amb altres de la seva espècie, ni tant sols de la seva pròpia família. Són persones intolerants, retrògrades i orgulloses, mesquines i ruïns. Persones que anteposen els seus propis interessos als d'ella mateixa, o que ho permeten per ignorància, probablement.
No fa gaires dies, el seu avi els va fer fora de la cova. "Ja saps que a tu no et vull aquí", va dir al pare, davant la iaia. No ho entenia. Potser ho havia sommiat. Veia normal que els seus avis visquessin sempre sols a una cova. Però, això d'ara, no ho acabava de comprendre.
"Sembla que l'aví no estima la mare" va dir el pare, "deu haver fet una cosa molt dolenta fa molts anys". "Un secret, potser?", va pensar la Júlia. Els grans són estranys de vegades. Per sort, el pare i la mare no són així. Juguen i li fan abraçades, la deixen anar al llit al matí, i li diuen "t'estimo" enmig d'una petonejada.
El seu pare va plorar, així que el va abraçar molt, molt fort, fins que va deixar de plorar. I també a la mare, que plorava amb el pare. Potser havia mort algú. Com la Pepi, la seva cangur, que va plorar molt quan va morir la seva mare.
Els pares van dir a la Júlia que ja no ploraríen més, que ja no pagava la pena. Però seguia sense entendre-ho... i això que ja gairebè tenia cinc anys! >>>
El proverbi bíblic diu que 'hi ha amics més propers que els propis germans'. I al nou Testament, en Timoteu, parla de persones que 'no tindrien carinyo natural i que no estarien disposades a cap acord, inflades d'orgull'.
Per sort, al llarg d'aquests anys n'he conegudes moltes persones, i moltes d'elles amb molt bon cor. I moltes d'elles, bons amics. Amics com en Miquel i l'Esther, que hi són allà quan més els necessites, quan més prop de la foscor estàs. Fins i tot companys de treball. I família de debò, família que no et pregunta, no et jutja pel que fas sinó pel que ets. Com la tieta Rosa, la cosina Mariví i el seu ex. Fins i tot família que no és realment família, sinó que és molt més, com la Iaia Mercè.
El 'mon' no està fora (que també). Està dins de cadascun de nosaltres.
Mai havia vist un cuc oblidar-se de què és un cuc.
Tema tancat.
Deixò la merda aquí.
Aquesta és la darrera entrada en el meu blog. Mor aquí.
No vull ni aprofitar-ho.
La vida, amb molts més colors, segueix a bRaelix.wordpress.com
Fruïta de la passió
