Nova vida, nou blog

<<< La Júlia està cansada de persones egoistes, orgulloses i ignorants. De persones que no saben relacionar-ne amb altres de la seva espècie, ni tant sols de la seva pròpia família. Són persones intolerants, retrògrades i orgulloses, mesquines i ruïns. Persones que anteposen els seus propis interessos als d'ella mateixa, o que ho permeten per ignorància, probablement.

No fa gaires dies, el seu avi els va fer fora de la cova. "Ja saps que a tu no et vull aquí", va dir al pare, davant la iaia. No ho entenia. Potser ho havia sommiat. Veia normal que els seus avis visquessin sempre sols a una cova. Però, això d'ara, no ho acabava de comprendre.

"Sembla que l'aví no estima la mare" va dir el pare, "deu haver fet una cosa molt dolenta fa molts anys". "Un secret, potser?", va pensar la Júlia. Els grans són estranys de vegades. Per sort, el pare i la mare no són així. Juguen i li fan abraçades, la deixen anar al llit al matí, i li diuen "t'estimo" enmig d'una petonejada.

El seu pare va plorar, així que el va abraçar molt, molt fort, fins que va deixar de plorar. I també a la mare, que plorava amb el pare. Potser havia mort algú. Com la Pepi, la seva cangur, que va plorar molt quan va morir la seva mare.

Els pares van dir a la Júlia que ja no ploraríen més, que ja no pagava la pena. Però seguia sense entendre-ho... i això que ja gairebè tenia cinc anys! >>>




El proverbi bíblic diu que 'hi ha amics més propers que els propis germans'. I al nou Testament, en Timoteu, parla de persones que 'no tindrien carinyo natural i que no estarien disposades a cap acord, inflades d'orgull'.

Per sort, al llarg d'aquests anys n'he conegudes moltes persones, i moltes d'elles amb molt bon cor. I moltes d'elles, bons amics. Amics com en Miquel i l'Esther, que hi són allà quan més els necessites, quan més prop de la foscor estàs. Fins i tot companys de treball. I família de debò, família que no et pregunta, no et jutja pel que fas sinó pel que ets. Com la tieta Rosa, la cosina Mariví i el seu ex. Fins i tot família que no és realment família, sinó que és molt més, com la Iaia Mercè.

El 'mon' no està fora (que també). Està dins de cadascun de nosaltres.
Mai havia vist un cuc oblidar-se de què és un cuc.
Tema tancat.
Deixò la merda aquí.

Aquesta és la darrera entrada en el meu blog. Mor aquí.
No vull ni aprofitar-ho.

La vida, amb molts més colors, segueix a bRaelix.wordpress.com

El Fènix

Després de quinze anys, la relació toca a la fi. Totes les morts són un sutrac a la vida, i aquesta no és l'excepció. Però sé que després del dol començara un cicle nou. I l'encetarem plegats i il·lusionats. El Fènix es crema i neix de les cendres. I els éssers humans som aus Fènix.

Any de traspàs

Tot canviarà a partir del 25 de juliol de 2008.
L'any de traspàs 2008 marcarà un abans i un després en mi i en la meva família.
Poc més puc dir per ara.
Espanta i encoratja alhora.

Les fites van una darrera de l'altra.

Assertivitat

Vaig prometre parlar dels meus defectes, però ara tinc coses més importants que escriure.

Una d'elles és que formo part del Club de Lectura de Can Rajoler i que ja he assistit a dues tertúlies! Genial. No hi ha forma més excitant de desconnectar de la resta de la teva pròpia vida...

Una altra és que estic a punt d'enllestir el nivell C de català (xungo, xungo) i la carrera (aleluia!) Crec que m'agafaré un any sabàtic, perquè tinc ganes de fer altres coses que tinc pendents: jugar amb les nenes, cosir, desenes de llibres apilonats, pelis... Bé, un any sabàtic, però seguiré fent de profe dos dies a la setmana (dilluns i dimecres) i preparant el CAE (Certificate Advanced of English).

I actualitzar el meu CV i la meva adreça seriosa. Haig de penjar articles sobre màrqueting viral, els darrers cursos de Gestió de projectes, el d'Assertivitat...

Per sort, tinc una dona, dues filles, una tieta, una cosina, una filla de cosina, una àvia i uns amics abandonats (ho sé, Miquel, Esther, David i Josué) que no me'ls mereixo. I una psiquiatra i una infermera que em cuiden quan ja no puc més!!!! jeje.

Abraçades per a tots.

Ser o no ser... híperactivo!

Reconozco públicamente dos de mis defectos, pues al del histrionismo (el tercero reconocido públicamente) ya me referí. El primero de ellos es mi híperactividad.

Sobre la híperactividad.
Dicen los 'expertos' que soy una vorágine, un huracán de brazos que llama a la vez 10, 15, 100 puertas diferentes. Admito -me veo forzado a admitir- que lo que yo veo como una ventaja, otras personas lo viven como algo estresante, como algo incluso enfermizo en mi persona y antagónico al movimiento 'slow' (http://es.wikipedia.org/wiki/Movimiento_slow), según dos buenos amigos mios.

Pero, me paro a pensar y llego a la conclusión de que voy a crear la corriente 'inahurry'. Y es que no entiendo porqué la moda del siglo ventiuno es precísamente rememorar aquellas cosas de siglos pasados que han pasado, han quedado etiquetadas y , jústamente, nos han ayudado a evolucionar a lo que hoy en dia vivimos, incluyendo el cómo vivimos.

Como diria un anuncio de compresas: me gusta como huelo... huelo a nubes. Me gusta como soy.

PS Y lo de crear el movimiento 'inahurry' no es broma. Ya he creado el blog... por si acaso!
;)

Sigo con la euforia Mac. Mi mini tuvo un pequeño percance con la placa, que quedo solventado en 48 horas!
(ups, estic escrivint en castellà!)
Continuo: ahora estoy intentando negociar en casa la adquisición de un Mac Book Pro para mi uso personal. Porqué? Pués porqué el mini irá a parar al comedor, conectado a la tele. Tentado estoy a escribiros unas cuantas lineas sobre el espectacular cambio que estamos experimentando los humanos a nivel de ocio! Tentado, pero aun no.
Estoy un pelín estresado porqué además de la familia y el trabajo, hay spinning (mi nueva pasión!), revista sp@i (soy el editor), inglés (preparando el CAE), catalán (preparando el S3 o C), dos asignaturas de Ciencias Empresariales (acabo la carrera en junio!) y seguro que me dejo cientos de cosas. Espero que mi psiquiatra no esté leyendo este blog, o me caerá una buena.

Bueno. Os dejo con temas pendientes: hablaros del spinnig, de las vacaciones, de la trilogía rosa vampiros-hombres lobo, de que estoy aprendiendo a editar en html, que tengo pendiente wordpress... puf, puf.

Lo prometido es deuda! Un parell d'apunts

Vaig anar a veure Cavalia, l'espectacle molt recomanable d'un dels creadors del Cirque du Solei. Sens dubte val la pena veure 60 cavalls -tots mascles i més de la meitat sementals- en una posada en escena espectacular.... però l'ajuntament de Barcelona no prohibia en les seves ordenances espectacles amb animals?

Continuu essent fidel a apple. Tinc a les meves mans un Ipod Touch... woaw! Es fins i tot massa intuïtiu, en el sentit que estem tant acostumats a barallar-nos amb la informàtica i els dispositius lògics d'una manera tan antinatural, que se'm va fer difícil fins i tot desbloquejar-ho. Ja us aniré explicant.

Ah! Em poso a escriure l'Editorial de la propera revista Sp@i que crec que surt cap a l'abril. Prometo sorprendre, tot i que cada cop és més difícil.

I per Sant Valentí em va caure una xuxe... i una camisa ;P
M'agrada que m'estimin... i estimar!!!!!